Hem trepijat la Senda de les Carboneres. Taqui i Carme ens han guiat i ho han fet excel·lentment. Cal dir que, per necessitat, d'amfitrions també ho han fet molt bé.
Com podeu veure en el reportatge fotogràfic hi ha hagut de tot: aventura, paisatge i un final passat per aigua. Era cert allò de la remor del riu Arcos. En certs moments, allà al fons, ens ha acompanyat; primer d'una manera discreta i després amb tota la seua força.
Hem hagut de passar-lo a gual (al riu Arcos) i ens hem ajudat a creuar-lo els uns als altres. Hem hagut de passar-lo creuant-lo per dins i ho hem fet animant-nos els uns altres. Hem hagut de protegir-nos de la pluja i el granís i ho hem fet brindant-nos els cotxes els uns als altres. Una vertadera aventura.
No hem pogut dinar a l'ermita de Santa Catalina. Finalment Carme i Taqui ens han oferit la seua casa a Aras per canviar-nos la roba mullada i dinar. Ha estat un dinar diferent, amb taula i mantell. Més tard hem visitat Aras.
Tot ha acabat bé, malgrat que la pluja i el vent podien haver-se esperat una mitja hora a arribar. Allà per les sis, tots a casa i fins el mes que vé, a Xàbia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada